EDITORIAL 29-03-2010

El rosari de denúncies de casos de pederàstia per part de capellans catòlics ha endegat una gran polèmica on es barregen multitud de qüestions.

En primer lloc apareix el qüestionament de l’actitud de la jerarquia eclesiàstica davant aquests casos i són nombroses les acusacions per encobriment dels abusos i per mantenir una posició indulgent amb els pederastes.

La resposta del Vaticà arriba molt tard, només quan el ressò mediàtic de l’escàndol és de tal dimensió que no es pot continuar sense dir res fa pública la seva posició, i ho fa a la defensiva: El Papa es mostra sorprès per les denúncies, com si es tractés d’una novetat, demana perdó a les víctimes dels abusos i assegura que es prendran mesures de sanció. Però tot seguit llença malintencionades insinuacions sobre l’existència d’alguna campanya orquestrada per les forces del mal amb la finalitat de desprestigiar l’església catòlica.

No cal dir que aquesta actitud no és precisament una mostra de penediment, al contrari, deixa clar que al Papa li preocupa més la imatge que el problema de fons, ja que si volgués convèncer a algú de que assumeix la responsabilitat que li pertoca com a cap de l’església, hauria d’ abaixar el cap, entonar el mea culpa, començar a posar ordre a casa seva i expulsar els pederastes i posar-los en mans de la justícia, que és el que toca fer amb els delinqüents d’aquesta mena.

Però vaja, no ens haurien de sobtar reaccions com aquesta, perquè si fem un repàs a l’actitud hipòcrita de la jerarquia de l’església catòlica, ens podem adonar que els valors que prediquen res tenen a veure amb les seves accions.

A banda de les opinions sobre la manera d’afrontar aquest assumpte per part del Vaticà, crida l’atenció la introducció enmig d’aquest debat de qüestions secundàries com ara la conveniència de deixar que els capellans es casin, o si cal permetre o no que les dones pugin ser ordenades sacerdots, que no són més que un intent de desviar l’atenció del problema real, que no és altre que la complicitat de la jerarquia catòlica amb els delinqüents.

Jo crec que les regles internes de funcionament de l’església catòlica o de qualsevol organització han de ser decidides pels seus membres, ja que, en aquest cas, tant si opten per mantenir el vot de castedat, per canviar el color dels hàbits o per qualsevol altre excentricitat que se’ls pugui acudir, això no els eximeix de complir les normes de convivència social i acatar la legalitat vigent en les mateixes condicions que qualsevol persona, i això és en tot cas el que ens pot afectar i interessar a qui no pertanyem a aquesta secta.

Desconec si la satisfacció espiritual i la fe poden impedir que els capellans es conformin amb pregar quan els ataca el desig sexual, però l’opció de caure en la temptació de la carn no té res a veure amb la pederàstia o amb els abusos sexuals, i si una cana a l’aire d’un capellà només seria un pecat per a la gent que comparteix les seves creences, els abusos sexuals comporten una greu vulneració dels drets bàsics de les víctimes d’aquesta violència. Per tant, no es pot reduir el debat de l’existència d’aquests comportaments al fet de l’abstinència sexual, perquè si es tractés de desfogar-se, hi ha moltes alternatives no delictives i, malauradament, està demostrat que de violadors i abusadors n’hi ha tant de casats com de solters, i de rics com de pobres; i els capellans catòlics no són cap excepció.

En tot cas, aprofitant les celebracions religioses d’aquestes dates, Ratzinger i la seva camarilla del Vaticà tenen ara l’ocasió de fer penitència pels seus pecats. Tot i que és fàcil que en comptes d’anar de processó es dediquin a discutir durant moltes hores què han de fer per evitar que totes aquestes coses continuïn sortint a la llum pública i pregant a deu perquè a ningú se li acudeixi portar-los a un judici per haver silenciat i permès aquests delictes durant tants anys.

I per avui donem per acabat l’editorial del Catipen

EDITORIAL 08022010

Hola bona nit, aqui l’editorial del Catipén d’avui dilluns, 8 de febrer de 2010.

CARTA OBERTA A SANT PERE

Em dirigeixo a vostè per preguntar-li què collons li passa. Em té preocupat, però encara em té més emprenyat.
Miri, és que fa gairebé dos mesos que plou. I ja començo a estar-ne fart.
A mi sempre m’ha agradat que plogui, mullar-me, i mai arribo a casa de mala llet perquè vagi xop. Tot al contrari, encara em foto una dutxa i tot.
M’atrauen, els líquids, vés per on...
Però és que ja ens estem passant, no creu? Jo, com vaig amb moto, per allò de la crisi i la sostenibilitat (o no sé perquè, però el cas és que no tinc cotxe), cada matí m’he de llevar una estona abans per veure com està el pati, si podré agafar la moto o si hauré d’agafar el tren...
I això em fa perdre uns minuts preciosos de poder dormir.
Un dia, o dos, o tres, no m’importa, però seixanta ja penso que és una tocada de pebrots.
A més, tanta pluja pixada per vostè té efectes col.laterals notables, per si no se n’havia adonat. Per exemple, la roba. Quan podré estendre la roba sense preocupar-me de si ha de ploure o no? ¿Quan arribarà el moment de posar-me una samarreta i que no olori a humitat? Quan arribarà el moment que no hagi de estar pendent dels paraigües, per no oblidar-me’ls allà on vaig? Quan deixarà de promoure artrosi, bronquitis i refredats a la penya?
No sé si mira les notícies, però si va per la vida (perdó, en aquest cas per la mort) de bon home i mira pel bé de la humanitat, hauria de saber que els pantans i embassaments estan prou plens d’aigua. Ara mateix, més aviat en sobra i tot. Això aqui, és clar.
Em pregunto perquè no fa ploure a altres llocs més necessitats.
I el meu ficus s’està podrint.
O sigui que ja n’hi ha prou, collons. Aturi’s. Pari de pixar d'una santa vegada.
Si té problemes personals i vol fotre a la gent només per desfogar-se de les seves pròpies misèries, demani hora al psiquiatra, o al seu Déu, però a nosaltres deixi’ns tranquils, si us plau.
Que el sol també ens agrada, hòstia.
Passi-ho bé.
Atentament,
Catipén.

EDITORIAL 1-02-2010

Quan era un marrec, Manuel Elkin Patarroyo va llegir la història d’en Pasteur i va decidir que ell també es dedicaria a la investigació per ajudar a salvar vides humanes.

I així ho va fer, aquest colombià ha dedicat i encara dedica tota la seva vida a la recerca científica, i amb el seu equip de l’Institut d’Immunologia de Colòmbia, va ser el primer en sintetitzar una vacuna efectiva contra la malària, una malaltia que anualment deixa tres milions de morts en els països més desfavorits del món.

Però. lluny del que es podria pensar tal com va el negoci de la indústria farmacèutica, en Patarroyo, fermament convençut de que els descobriments científics s’han d’universalitzar per impedir que siguin monopolitzats pels grans grups econòmics, va rebutjar les ofertes milionaris dels laboratoris, i l’any 1993 va cedir els drets d’explotació de la vacuna de la malària a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), amb la condició que arribés a tots els països en vies de desenvolupament a un preu molt baix.

La importància científica i social de la seva tasca, que ha merescut tot tipus de guardons i el reconeixement internacional, no va significat rebre el suport necessari per desenvolupar-la i fins i tot va haver de fer front a impediments com ara l’embargament de la seva institució per part del Banco Ganadero (filial de l’espanyol BBVA), cosa que va portar a una aturada en l’activitat del centre. La disminució de l’assignació pressupostària del govern colombià al seu projecte va acabar de complicar la difícil situació i va ser necessari el suport internacional i especialment de la Universitat Pública de Navarra perquè en Patarroyo i el seu equip hagin pogut continuar la seva recerca.

Mentre la OMS intenta justificar la seva independència respecte a la indústria farmacèutica i recuperar una credibilitat que, si ja estava en qüestió, ha quedat totalment deteriorada després de la seva actuació davant la grip A, resulta curiós i gratificant saber de l’existència de persones com Patarroyo que persegueixen objectius altruistes, tot i que, malauradament l’atenció mediàtica prefereix dedicar-se als grans muntatges sobre les teòriques pandèmies que poden afectar als països que estan acostumats a solucionar-ho tot a cop de talonari.

L’equip de Patarroyo està desenvolupant millores en la vacuna contra la malària per assolir una eficàcia d’un 95% , i s’espera que en un parell d’anys pugui distribuir-se a tot el món. Tal com va fer a l’any 1993, també en aquest cas la vacuna serà donada de forma altruista als organismes sanitaris. Pot ser, serà l’ocasió de comprovar la qüestionada independència de la OMS i veure si està disposada a donar suport a la producció de la vacuna fora dels grans grups que negocien amb la salut humana i a assegurar la seva distribució entre la gent que més la necessita.

Aquest cap de setmana, en Manuel Elkin Patarroyo ha rebut un guardó de la Fundació Sabino Arana d’Euskadi. Nosaltres, des de Catipen li donem el nostre premi: l’admiració i el respecte que ens mereix un personatge tant poc habitual en els temps que corren.

Bona nit i fins la propera setmana.

Us deixem un enllaç al blog del programa Más que Palabras de Ràdio Euskadi on podeu escoltar la interessant i emotiva entrevista que li va en Javier Vizcaíno.

EDITORIAL 25-01-2010

Hola bona nit, aquí l’editorial del catipén d’avui dilluns, 25 de gener de 2010.
Amb el nou any, ja tornem amb la xorrada de les beatificacions. Potser aquí ens pensàvem que a Catalunya aquestes coses no passaven, que només tenien lloc fora, on suposadament existeixen més creients, oi? Doncs no. Beneits que som.
A pesar que no hi ha ni Déu que vagi a missa (de vegades fins i tot el mateix Totpoderós s’escaqueja d’anar-hi), encara en queden uns quants, segons sembla.
Ahir diumenge, a Mataró, es va celebrar a l’església de Santa Maria la beatificació del capellà Josep Samsó, afusellat l’1 de setembre de 1936, a principis de la guerra civil. L’acte, el de la beatificació, no el de l’afusellament, va ser presidit per l’arquebisbe de Barcelona i tota la plana major eclesiàstica de per aquí. Quanta sotana, oi? Menys mal que no se li va ocórrer venir al Rouco Varela, ni tampoc al senyor Benet, aquell que viu a Roma i que té passat nazi.
Tampoc calia, s’hagués liat la de Déu: ja n’hi ha de sobres amb les cues del Mataró Park. Per si de cas, també hi van assistir un altre tipus de càrrecs, entre ells en Pujol, en Montilla, la Manuela de Madre, l’Alícia Sánchez Camacho, en Jorge Fernández Díaz, entre d’altres.
El que no hi va anar va ser en Carod, per la qual cosa, per variar, ja s’han fotut amb ell, ja que sembla ser que és qui té la competencia de la Generalitat en assumptes religiosos. Ja té collons, ell que es declara ateu. La qüestió és que no hi va anar, i ben fet que va fer.
No m’hi poso si en Josep Lluís és el més adequat per portar els assumptes divins a la Generalitat, com tampoc no entro en si en Saura és el més adient com a conseller d’Interior, encara que tot sembla indicar que no.
El que m’emprenya és que hagi d’haver un departament dedicat a aquestes qüestions. Però no havíem quedat que això és un estat laic? I què feia el Montilla, en representació del govern? Encara que tingui tota la pinta de capellà, si hi volia anar, ho havia d’haver fet a títol personal, i camuflat com a monjo, com l’Errol Flynn a “Robin de los bosques”.
Tot això no em deixa de recordar aquelles paraules que fa uns dies un bisbe d’Euskadi, un tal Munilla, qui, amb aquella cara de … (millor que no ho digui, que encara em caurà la de Déu) que el seu Déu li ha donat, va fer aquell sermó radiofònic dient coses com que “hi ha coses pitjor que la desgràcia dels milers i milers de morts a Haití, com la manca d’espiritualitat que ens envaeix”.
Doncs no em cal cap tipus d’aquesta espiritualitat (en tot cas, la de l’esperit de vi), ni tampoc em calen sants ni dimonis.
La gent és bona, o no. I en la majoria de casos, ni una cosa ni l’altra. I s’ha acabat.
I si algú vol creure en aquestes teories indemostrables i tenir fe en alguna cosa que no existeix, doncs allà ell, però que ens deixi tranquils a la resta, que ja n’estic fins al capdamunt de tants sermons, i no només religiosos. A uns quants els diria el mateix.
Si us plau, deixeu pensar a la gent per ella mateixa.
Pesats, que sou uns pesats.

Fins aqui l’editorial del Catipén d’avui.

Au, hasta luec.

EDITORIAL 18-01-2010

Elsa va tornar del viatge de noces amb la cara i tota la pell vermella, com a resultat de les hores que es va passar exposada al sol en aquella platja de sorra blanca i palmeres, mentre unes exòtiques indígenes feien al seu cabell un entramat de trenes i boletes de colors que la va deixar amb un aspecte molt semblant a un arbre de Nadal.

Encara portava la polsera que li van posar quan va entrar al complex turístic en què va passar una setmana, i que havia fet la funció de passaport per accedir a tots els serveis inclosos en els 800 euros que va pagar pel viatge a Punta Cana.

Venia encantada de la seva estada al Carib, va explicar que allà el menjar era com el de casa i que va tenir la sort de que a l’hotel la llet era de tetrabric espanyol… Però això sí, un dia els van portar d’excursió en un vaixell que va passar per davant de les grans mansions que Julio Iglesias i d’altres personatges tenen a la zona i després va assistir a un dinar de productes locals i fins i tot va poder contemplar danses indígenes. La veritat és que estava molt contenta per haver conegut un país tan exòtic com aquell.

No van tenir la mateixa sort la meva amiga Bea i el seu company, ells també van voler aprofitar l’oferta turística, però quan desprès de dos dies d’estada en les meravelloses platges de la zona van decidir conèixer el país pel seu compte, es van trobar amb un munt de problemes.

De res van servir les advertències dels responsables de l’hotel del perill que representava sortir del complex hoteler. Amb tota la prudència que el sentit comú i una certa informació sobre la realitat del país aconsellaven, es van llençar a recórrer la illa per intentar arribar a algunes zones que no estaven incloses al circuit turístic habitual. Però de seguida es van adonar que pretendre arribar a qualsevol platja era una empresa inútil, ja que els cartells de Prohibido el paso, urbanización privada i un exèrcit de fornits segurates dissuadien a qualsevol que volgués intentar conèixer els racons de la illa.

Les amenaces d’expulsió de l’hotel si es tornaven a treure aquella maleïda polsera que tenien vergonya de portar en les seves incursions a la realitat local, o la sanció que es va guanyar un cambrer de l’hotel per gosar prendre una copa amb ells (encara que ho va fer fora d’hores de treball), junt amb tot el que van poder veure, van fer que la seva percepció de la realitat dominicana fos molt diferent de la que va tenir la mossa de les trenes, que tan feliç va tornar del seu viatge de noces. Perquè, el veritable risc de traspassar la barrera de l’hotel és descobrir una immensa pobresa que, segurament, els milers de turistes que creuen el xarco per gaudir del Carib s’estimen més ignorar.

L’encant de les platges caribenyes i dels habitants de la regió no va aconseguir fer menys insuportable el sentiment d'indignació que provoca veure el contrast entre la ostentació dels complexos turístics i de les grans mansions i la misèria que pateix la majoria de la població. Per això, quan els dimecres tots el mitjans van donar la notícia del terratrèmol d’Haití, la meva amiga Bea no va poder evitar relacionar la tragèdia amb la situació que ja coneixia, que encara era més greu al nord de la illa, perquè la frontera que la divideix també separa la pobresa dominicana de l’infern haitià.
.
Però no tothom te la mateixa percepció i es mira les coses amb una perspectiva tan global. I malauradament, la solidaritat que ha despertat el terratrèmol, tot i ser imprescindible, no deixarà de ser un pedaç si es situa com la resposta a una tragèdia puntual i no es relaciona, o no es vol relacionar, amb la realitat quotidiana dels haitians i amb les condicions infrahumanes en què mal viuen des de fa molts anys.

Si el pecat dels que vivim en millors condicions és tancar els ulls per evitar qualsevol sentiment de culpabilitat davant la misèria dels altres i deixar-nos commoure només davant de fets que considerem excepcionals, el cinisme dels governs que avui prometen dedicar molts diners per ajudar a Haití és, senzillament, indecent: l’abandonament de la població haitiana, després de segles d’espoli per part dels seus colonitzadors, no es pot solucionar amb almoines, entre d’altres coses, perquè, com saben molt bé els haitians, bona part dels diners es quedaran pel camí en la butxaca dels quatre corruptes que maneguen el fils d’aquest maltractat país.

I amb aquestes reflexions amb què us convidem a mirar una mica més enllà del present, acabem l’editorial del Catipen.

EDITORIAL 21-12-2009

Imatge de l'any 2009, un cop li van dir que li quedaven quatre dies

Hola bona nit, aqui l’editorial del Catipén d’avui dilluns 21 de desembre de 2009.
Per cert, l’últim de l’any, ja que fem vacances fins després de reis, com a bons cristians, catòlics i apostòlics que som.
Amen.

De notícies, durant aquest 2009, n’han hagut les que vulguis, la gran majoria dolentes, com sempre, peró si n’haguéssim de destacar alguna penso que seria una la de la gran crisi econòmica que afecta al món sencer. Hi ha països que la pateixen més, sobretot on la bombolla immobiliària ha sigut més gran, com ara els Estats Units o l’estat espanyol. A d’altres no els ha afectat tant, ja que no se’ls hi ha anat l’olla amb l’especulació i les ganes de fer caler fàcil a costa dels demés. I als que més la crisi no els afecta a penes, perquè ja fa anys que ho estan, ja que no tenen res, i el poc que hi ha al país està en mans de les grans multinacionals i dels bancs, a les quals els importa una merda tot el que no siguin beneficis.

No seria just fotre-li totes les culpes a aquestes grans empreses: els governs han fet, i ho segueixen fent, tot l’impossible per que el model econòmic continui així, en especial amb les grans ajudes als bancs, en forma de milers i milers de milions d’euros que ha donat com a resultat que no es noti gens ni mica aquesta mesura: les entitats bancàries no donen crèdits a gairebé ningú, ni a particulars ni a empreses. Tothom es pregunta on han anat a parar, aquests diners, i em penso que serà la pregunta del milió pels segles dels segles.
Amen altre cop.

Parlant d’amens, l’ofensiva fonamentalista de l’Església, la gran secta, cada cop prèn més força, malgrat que cada cop hi ha més gent que no creu en Deú. Quina mania té tota aquesta penya amb anar a contracorrent, oi? Fins i tot arriben a amenaçar amb l’excomunicació a aquells que no condemnin l’avortament. A mi i a molta gent ens farien un favor, així no perdré el temps anant a apostatar.

Després ens ha arribat la notícia d’aquesta gran pantomima que és els premis Nobel. Aquest any no se’ls ha acudit altra cosa que donar-li el de la pau a l’Obama, sense haver fotut encara res. I no només això, sinó que augmenta les tropes a l’Afganistan i, en el seu discurs, un cop rebut el premi, fa una oda a la guerra que riute’n tu del general Mac Arhur. Tot plegat, tampoc és tan estrany: l’Alfred Nobel, el creador d’aquests premis tan prestigiosos, el millor que va fer durant la seva vida va ser inventar la dinamita, i així es va fer multimilionari.

També podríem dir-li al 2009 l’any de la grip A, epidèmia que, a part d’unes quantes morts puntuals (moltes menys de les que porta la grip estacional), el més rellevant que ha provocat ha sigut una gran pànic arreu del món gràcies a l’OMS, als governs i als mitjans de comunicació, i la compra de milions de dosis per part de l’estat, una despesa bestial que només servirà per que totes s’acabin podrint a les neveres. Una dada real: jo treballo a Sanitat, i de tot el personal que som, trenta en total, només se n’ha vacunat una persona. I ningú l’ha agafat, la grip A.
No penso parlar de l’Estatut dels pebrots, ja que semblaria que ens trobéssim a l’any anterior, o al 2007, de tant que dura la tonteria.

El 2009 ha sigut l’any, també, de les consultes per a la independència. No sé pas com acabarà, ja veurem, però és curiosa la por que té la gent a que les coses canvïin, sobretot per part dels nacionalistes espanyols. Arribaspaña y vivan los toros, aunque lleven minifarda.
I ja que estem amb els toros, ara tenim un nou front obert amb la possible prohibició de la “fiesta nacional” a Catalunya. No, si en realitat només fem que crear problemes: em comença a no estranyar gens que als catalans ens tinguin tanta mania a la resta de l’Estat.
Si és que només fem que tocar els collons, òstia.
Que així sigui, doncs. I més, des del Catipén..

Fins aqui l’editorial d’avui.
Bon any nou a gairebé tothom.

Hasta luec.

Editorial del 14 de desembre de 2009

Avui des de l’editorial de Catipen ens sumem a les veus que exigeixen la tornada al Sàhara Occidental d’Amynatou Haidar.

La prepotència del govern de Zapatero li ha impedit adonar-se de la responsabilitat que assumia fent un favor incondicional als seus amics alauites. L’acceptació de l’extradició a Espanya d’Amynatou suposa la vulneració de les normes bàsiques del dret internacional i fer-se còmplice de la violació de drets humans per part del règim marroquí.

I avui, que la vida d’Amynatou està en perill, el govern espanyol es converteix en corresponsable del que pugui passar-li a aquesta lluitadora que no reclama ajuda humanitària, sinó el dret polític de tornar al seu país.

I mentre la diplomàcia internacional afirma fer gestions per trobar una solució al problema, els que han creat aquesta situació, el règim marroquí, miren cap a altra banda, orgullosos d’haver-se tret de sobre un problema.

La premsa del Marroc va plena de comunicats oficials i de declaracions dels partits polítics, que parlen del cas de l’anomenada Amynatou Haydar (així ho diuen) com una imposició del separatisme i adverteixen al govern espanyol que no es deixi manipular pels interessos del Front Polisari, d’Algèria i dels enemics del Marroc, que són els que han provocat intencionadament aquesta situació. Aquest únic argument, que es el toc de pitu habitual per tancar files entorn al rei alauita, es repeteix fins a la sacietat, i no deixa d’haver algun agosarat que arriba a afirmar que no hi ha ningú que pugi donar lliçons al Marroc sobre el respecte als drets humans.

Bestialitats com les declaracions d’un oncle d’Amynatou que diu sentir-se avergonyit de la seva neboda i de la seva manca de gratitud cap al monarca, són algunes mostres més de la posició del règim marroquí: qüestionar que el Sàhara es una província marroquina, és un delicte que només es pot comparar amb l’atac a la monarquia, i en aquest cas, Amynatou s’ha atrevit a desafiar allò que el maghzen considera sagrat.

El règim marroquí no es penedirà de la seva actitud si l’Amynatou mor,

ans al contrari, tornarà a treure els arguments dels enemics del país, i si hi ha discrepàncies ja està acostumat a silenciar les seves veus, això no li preocupa en absolut.

I pel que fa a l’àmbit internacional, els seus socis europeus i nord-americans ja els han mostrat en moltes ocasions la seva fidelitat i la renúncia a defensar els drets dels saharauis, acceptant en la pràctica l’annexió del Sàhara al Marroc.

Ara, també esperen que els rentin la seva cara més bruta, la de la repressió, la de la violació constant dels drets humans.

Tindran aquests governs que diuen defensar els valors democràtics la barra d’acceptar aquesta complicitat?

És possible que ho facin.

PROU DESALLOTJAMENTS!!!

(Aquí us publiquem l´article que hem enviat a la nostra amiga Maria Zaloña, per a la seva secció de músicas recomendadas, dins la web del periodista Javier Ortiz, la qual us convidem a visitar a través de la secció d´enllaços del nostre blog.)


AMPARANOÏA: MÚSICA DE ALLÍ PARA ACÁ

Escribo esto aprovechando la invitación de María, mientras el último disco de Amparanoïa “LA VIDA TE DA”(lLA MARMITA/PIAS SPAIN,2006), se desgrana en mi reproductor y recuerdo los buenos momentos de la vida a los que ha puesto banda sonora esta mujer al frente de su troupe.

La primera vez que la escuché fué aquí, en Mataró, en una pequeña sala ya desaparecida llamada “LOCAL”, presentando el que fué su primer disco “ EL PODER DE MACHÍN”(EDEL,1997),tuve la suerte de tomar una cerveza con ella y los músicos tras el concierto, con lo que empezó un sentimiento que se ha mantenido hasta ahora, disco a disco y concierto a concierto.

Amparo, en esta ocasión, nos muestra de nuevo su sinceridad para con la música y su proximidad a la gente, en un disco grabado enteramente con todo el grupo tocando al mismo tiempo, algo quizás extraño en estos tiempos de ensayos a través de internet i de grabaciónes por pistas.El resultado: este trabajo fresco en el que el grupo nos invita a cantar i disfrutar de lo que la vida nos ofrece.

El disco tiene atractivo añadido, ya que se trata de el primero producido enteramente por Amparo, tras la ruptura de relaciones con su anterior discográfica, que no veía clara la apuesta del grupo por mostrar su música fuera de nuestras fronteras.Tras esto se produjo el reconocimiento de la artista a nivel europeo al recibir, hace un año, el premio de la BBC3 a la mejor artista europea.

Entre ritmos balcánicos, mexicanos i cubanos, nos obsequia con un tema en catalán, “SOMNIS”, i se decide finalmente a grabar “REDEMTION SONG”, de Bob Marley, una versión personal i intimista que siempre dota de magia sus conciertos.En conjunto, un disco que invita a profundizar en la revolución interior i en la extroversión de la alegría de vivir.Además incluye un DVD con fragmentos de los ensayos y de la grabación,esta vez, además, con toda la banda renovada a excepción del cubano “muñeco”.

Magia mestiza, ni blanca ni negra, la que nos brinda la cantante de Jaén en este disco que bebe de la reciente gira efectuada por la banda por América latina, con su buchito de ron cubano i su pizca de chile mexicano pasado por la coctelera musical que viene siendo desde hace unos años la Barcelona real, la de la calle, la de la gente, la de la “REBELDÍA CON ALEGRIA”.

No perdáis ocasión de asistir a alguno de los conciertos de la banda por la península antes de que se nos vaya a las Europas o las Américas!!!.

Joan Abril, del programa de radio “CATIPEN”.

Hola amigues i amics del catipen, ja sé que triguem una mica en publicar peró ajudaria si s´animés a publicar tot l´equip (inclós tú Llorenç!),Aquí van unes fotos de la darrera catipen session.Gràcies a tots els que ens vàreu venir a veure!! i gràcies a la gent de l´Arcàdia, que fan que ens sentim com a casa...

Estimats amics:
Volem convidar-vos a les noves sessions que properament farem a l’ Arcàdia café cultural a Mataró.
Ja sabéu, bon ambient, bon rotllet i bones músiques de les que ens agrada punxar al
Catipen.
Aixó serà els propers :
DISSABTE 11 DE FEBRER A LES 12 HORES i
DIVENDRES 17 DE FEBRER A LES 11 :30
ARCÀDIA CAFÉ CULTURAL
C/ PUJOL 26
MATARÓ
US ESPEREM A TOTES I A TOTS !!!

freemusic

UN ARTICLE INTERESSANT PER LA CULTURA LLIURE:

Llicencia Copyleft

La llicencia Copyleft prové històricament de les bases de la llicencia GPL (General Public Llicence) creada per Richard Stallman per al programari lliure. La GPL consisteix en permetre la còpia del codi font del programa sempre i quan la publicació del nou programa sigui sota la mateixa llicencia. D'aquesta manera es permet que la gent pugui agafar el codi font i per exemple, canviar l'idioma del programa al català i publicar una versió d'aquest en català.

Anàlogament, la llicencia Copyleft agafant aquests patrons ha implementat aquesta filosofia a tot l'àmbit de la creació digital (escrits, imatges, vídeos, ...) introduint el dret de la còpia sempre i quan es mantingui la llicencia i propietat inicial (autor - referència). La llicencia permet el que durant l'evolució humana ha sigut natural fer -sobretot en l'àmbit de la ciència- que és evolucionar partint d'unes bases ja descobertes amb el treball que s'ha fet anteriorment.

L'aspecte musical no s'ha quedat pas enrera. Són molts en la música electrònica que ja comparteixen les seves peces i en mesclen unes altres formant peces musicals Copyleft noves que qualsevol altre les pot agafar i modificar. D'aquest fet, han sorgit els anomenats grups Copyleft, que auto-editen les seves peces i les distribueixen per Internet sota la llicencia copyleft.
Projecte Creative Commons

Llorenç Pubill i Manolo Andújar

Joan Abril i Tito Busquets

catipén sessions a l´Arcadia café cultural (Mataró)

BENVINGUTS AL BLOG DEL CATIPEN!!

Hola!! CATIPÉN és un programa de radio que fem a Ràdio Vilassar de Dalt tots els dilluns de 2/4 de 9 a les 11 de la nit.Ens podeu escoltar al 97.4 de la FM.